Qui s’amaga sota la closca de la Casiopea?

De petita volia ser astronauta. També volia ser ballarina o detectiu. Però de vegades també volia ser pintora o veterinària. Però de totes les  coses que vaig arribar a dir, que en van ser moltes, hi havia una que s’anava repetint: “Jo vull ser escriptora”.

I això he fet sempre. Escriure. He fet de periodista i de redactora de publicitat. Però ben mirat, tot i que escriure sempre he escrit molt, com més gaudeixo és inventant històries.

I de totes les històries, les que més m’agraden són les que no tenen límits. Les que et permeten submergir-te en mons que no són els “reals”. On els animals parlen i la màgia és la moneda de canvi habitual. A la meva edat (que ja compta amb una mica més de quatre dècades) encara crec en les fades. Així que, mentre esperava veure’n passar alguna volant per davant de la meva finestra, vaig decidir donar vida a  les fades i altres criatures fantàstiques a les planes dels meus contes.

I com que moltes vegades creure és la clau vaig conèixer, en un curs d’escriptura de l’Ateneu Barcelonés, una fada que va fer realitat el meu desig més gran: publicar un llibre. “Onades i flors” va ser la primera de les meves histories en veure la llum.

Després d’un any voltant pel món, recollint històries d’aquí i d’allà, vaig trobar una platja de Costa Rica a la Tortuga Casiopea. Que es va convertir en tornar a Barcelona en un projecte editorial de contes digitals (.apps) que penjava histories interactives tan delicioses com el meu “Menú del circ del cel”, al que només li faltava fer olor de cotó de sucre.

Pel camí vaig conèixer altres tortugues, com al Tula, amb qui vam publicar el segon dels meus llibres: “Lo que más me gusta del mundo”. Una conte transmedia, que era un llibre, però també una app i fins i tot un CD amb meravelloses cançons per a nens. Malauradament, la Tula i l’antiga Tortuga Casiopea, que publicaven contes meravellosos, van haber de seguir noves dreceres.

Però com de tot s’apren, i més de les tortugues que són molt sàvies, vaig aprendre que si ets capaç de tenir paciència després de la hivernació arriba la primavera. I aquí estic altra vegada. Amb més ganes que mai de crear i de compartir amb vosaltres moltes històries.

Ah, que no us ho he dit. I tampoc és cap secret. Em dic Noemí Pes.

 

Guardar